Avui us proposem un recorregut per la trajectòria d’Ivo Claus, un històric del futsal català i que actualment fa les tasques de coordinador a l’Olímpic Argentona.
L’Ivo Claus ens parla en primera persona de com el nostre esport va esdevenir la seva passió. Primer, com a jugador semi-profesional, havent estat convocat per la selecció catalana i també per la selecció espanyola, i posteriorment, a les banquetes. Actualment coordina l'Olímpic Argentona, un dels clubs referents del futbol sala català, amb més 150 federats.
Ens podria detallar la teva trajectòria al nostre esport?
Vaig fer el salt de futbol 11 a futbol sala als 19 anys. El meu primer equip va ser el Mataró Tiritas, a Divisió d'Honor Nacional. Després vaig fitxar per l'Arenys de Munt, que jugava a 2a Nacional, una categoria nova que no va quallar. Aleshores, dues temporades després, vaig fitxar per l'Industrias García, jugant a Divisió d'Honor. Per motius laborals, vaig deixar l'alta competició i vaig començar a jugar a categories inferiors. Primer vaig jugar al Golo PK, al Finques Castellà, en equips de Mataró i per últim el Dosrius, plegant a l'edat de 40 anys. Dos anys després vaig començar a les banquetes.
En què ha canviat al futbol sala actual respecte a aquell que vostè va conèixer com a jugador?
La diferència principal és que aleshores tots els jugadors veníem del futbol. En aquell moment, per exemple, eren impensables entrenaments específics per al futbol sala. I s'anteposava la força a la tècnica. El ressò mediàtic era escàs.
Com a jugador en actiu, va poder aconseguir allò que et proposaves o se li van quedar reptes pel camí?
He aconseguit gairebé tot el que el futbol sala em podia oferir. Vaig ser semi-professional, vaig estar convocat en totes les categories de seleccions territorials. Només em va faltar una cosa, i és que, malgrat haver estat convocat per al Mundial de Madrid com a tercer porter, no vaig poder jugar amb l'absoluta.
Un cop va tancar la seva etapa dins les pistes, com es va lligar a les banquetes? Ens podria fer cinc cèntims dels clubs on ha exercit aquesta difícil missió?
Per mi va ser impossible deslligar-me d'aquest món. I tenia clar que, quan no pogués jugar, entrenaria jugadors d'equips amateurs i categories de base. El primer equip que vaig entrenar va ser el Dosrius, cadet i sènior. Després vaig anar al Finques Castellà (sènior masculí). També vaig ser entrenador del Ciutat de Mataró (sènior masculí). Vaig ser entrenador de noies al Masnou i a Mataró, i ja vaig fer el salt a l'Olímpic Argentona.
Parlant del seu club actual, l'Olímpic Argentona, on és coordinador i entrenador, ens podria explicar els seus inicis i una miqueta la història del club?
L'Olímpic Argentona va començar, al voltant dels anys 90, com un grup d'amics que, després de jugar torneigs i partits amistosos, van decidir federar-se. Van constituir un club presidit per José López, ja que el seu fill Manolo era un dels jugadors, juntament amb el Benito, actual secretari del club. Després de jugar a diferents poblacions, el club va acabar instal·lat a Argentona. Fins fa uns deu anys, al club només hi havia tres equips, els sèniors A i B i un cadet. Va ser a partir d'aquell moment quan comencem a ampliar el nombre d'esportistes i d'equips a totes les categories inferiors, començant per l'Escoleta, nens de 4 anys.
Cada temporada creixen en nombre de federats. A què obeeix? Pensa que actualment pot ser una moda, o bé creu que la feina de club, el dia a dia, genera confiança en els pares i mares, i per aquesta raó confien en l'Olímpic Argentona i, en conseqüència, en el nostre esport?
Creiem que aquest creixement obeeix a la confiança que genera el nostre grup de monitors, que, amb la feina que desenvolupen any rere any, fa que el boca-orella faci augmentar el nombre d'esportistes al nostre club. Convivim en el mateix pavelló amb un club de bàsquet, un d’handbol i un de patinatge artístic. I un de futbol 11 al camp de gespa que tenim al costat. Això no ha estat impediment fins ara per seguir creixent.
En aquest sentit, aprofito des d'aquí per donar les gràcies a tota la gent del club que cada any, en estreta col·laboració, fan que això continuï endavant: l'actual president, Ramon Pans, el Benito, els monitors antics i els actuals, i un ‘boig’ del futbol sala, l'Andrés.
En matèria de seleccions, i en quant a la participació en Mundials, com valora la feina feta per part de les seleccions catalanes?
La feina feta ha estat molt important, tenint en compte els mitjans de què disposa la Federació Catalana de Futbol Sala. Certament els esportistes del club que hi han participat han viscut una experiència inoblidable i enriquidora.
Com valora la participació de les seleccions catalanes de base i femení, en el marc dels campionats de seleccions autonòmiques que es van celebrar a Puertollano al 2019, i que a causa del coronavirus s'han vist suspesos enguany?
Només puc dir que els nostres esportistes que hi van participar van tornar amb la il·lusió de seguir en aquest esport i amb una gran quantitat d'amics d'arreu. És una llàstima que aquest any no s'hagin pogut portar a terme.
Creu que l'actual junta directiva està desenvolupant una bona gestió al capdavant de la Federació Catalana de Futbol Sala?
Crec personalment que en l'àmbit econòmic s'ha portat una gestió quasi perfecta, però en l'àmbit esportiu la manca de clubs en equips de base en les competicions desllueix les lligues. És necessari posar tots els mitjans per captar nous equips de base, perquè en cas contrari no hi haurà continuïtat.
Com li agradaria que fos el futbol sala català del futur?
Doncs que mantingués la identitat pròpia, que fos autènticament català i que totes les competicions de totes les categories fossin complertes.
PODEU VEURE MÉS FOTOS TANT DEL CLUB COM D'IVO CLAUS EN AQUEST ENLLAÇ.
Avui us oferim una entrevista al col·legiat Javier Petrino, un àrbitre de nacionalitat argentina que, des del passat mes de setembre, s’ha incorporat al col·lectiu arbitral de la FCFS.
Javier Petrino, de 35 anys, compta amb una àmplia experiència internacional. De fet, arbitrava a la màxima categoria del seu país i era internacional AMF, havent xiulat en dos Mundials, una Copa Intercontinental i en nombroses competicions internacionals a Amèrica. La seva incorporació al CTA suposa, doncs, un gran actiu per a la Federació Catalana de Futbol Sala.
Quins van ser els seus inicis en l'arbitratge i què el va conduir a això?
Des de petit vaig jugar a futbol sala, i, modèstia a part, era un gran porter. Aquesta posició em permetia veure el joc des d'un lloc únic a la pista, aconseguint observar els moviments dels jugadors. Em va servir per entendre les rotacions dels equips i per tractar d'anticipar les jugades.
Després, de més gran, ja quan era a la Universitat, no podia anar als entrenaments per falta de temps i ho vaig haver de deixar. Als mesos, a través de persones conegudes, em vaig acostar a la Federació Mendocina de Futbol de Saló per realitzar el curs d'àrbitre. I aquí va començar aquesta gran aventura.
Ens pot detallar la seva trajectòria arbitral?
Vaig començar l'any 2008 en el torneig provincial de Mendoza, i des del 2009 vaig xiular els meus primers partits a nivell nacional. Cada dia creixien les meves ganes per continuar progressant i aprenent sobre l'arbitratge. Li dedicava molt de temps a l'estudi de les regles i als entrenaments, i assistia als partits per veure com arbitraven els meus companys. Això va ser el que més em va ajudar per anar entenent la mecànica arbitral i la forma en què es desenvolupaven els àrbitres dins de les pistes de joc.
El 2011 vaig xiular el meu primer torneig internacional a Paraguai, i des d'aquell any pertanyo a l'AMF com a àrbitre. He participat en diversos tornejos sud-americans, Copes de les Amèriques, a la Copa Intercontinental a Rússia 2012, al Mundial Femení de 2013 a Colòmbia, i també vaig tenir la sort de dirigir un torneig amistós a Santa Coloma de Farners durant el meu viatge camí de xiular el Mundial de Bielorússia 2015, entre d'altres.
Al 2016 vaig seguir arbitrant, però a l'Associació Metropolitana de Futsal a Buenos Aires. Vaig ser part d'un altre Sud-americà el 2018 a Colòmbia i l'any passat vaig tenir l'honor de formar part del cos arbitral del Mundial celebrat al meu país, a la província de Misiones. Des de setembre del 2019 pertanyo a la FCFS, i el passat mes de novembre vaig participar al Mundial C13 disputat a Reus.
Hi ha algun partit en concret que mai no podrà oblidar?
Sense cap dubte, va ser el meu debut arbitral en categoria sènior, un clàssic al torneig de Mendoza entre U.N.C. i Andes Talleres que va acabar 5-5 i en el qual els dos equips comptaven amb grans jugadors consagrats a nivell nacional. Jo era 'el nou', amb molts nervis al principi del partit, però amb el pas dels minuts vaig poder anar deixant-me anar, un parell de targetes hi va haver. No puc oblidar-ho, va ser un gran repte i va ser 'el partit' que va marcar un abans i un després en la meva trajectòria com a àrbitre.
Un altre partit que recordo va ser la Copa Intercontinental a Moscou al 2012, encara que més enllà del partit, va ser la gran experiència que significava creuar tot el món per dirigir un encontre de futbol sala, tota una travessia des de l'Argentina.
Què significa per a vostè ser àrbitre internacional AMF?
Orgull i responsabilitat. Portar la insígnia de l'AMF és una cosa molt important, que no es guanya d'un dia per l'altre. És fruit de molta dedicació, molt esforç, es deixen moltes coses de banda per poder arribar a nivell internacional, i dia a dia cal tractar de demostrar-ho, tant dins com fora de la pista. Molts tenen la possibilitat d'arribar, però el més difícil és aconseguir sostenir-ho en el temps.
Com ha estat la seva acollida a Catalunya en el si de la FCFS?
Tots m'han rebut de la millor manera, cadascun des del seu rol: el president, la junta directiva, el Comitè Tècnic Arbitral i els col·legues. Des del primer dia em van brindar el seu suport i van fer que em sentís com a casa. És cert que el desarrelament és molt difícil, però l'hospitalitat que em va brindar el poble català em va fer sentir de la millor manera, per això sempre estaré molt agraït.
Creu que el funcionament de l'CTA de la FCFS és l'adequat? Existeixen moltes diferències respecte la seva Argentina natal?
A Mendoza i Buenos Aires tenen un funcionament similar. El comitè d'àrbitres realitza reunions obligatòries cada dos o tres setmanes, per analitzar i unificar jugades puntuals, situacions de joc o temes administratius. A nivell nacional, a causa de les grans distàncies, els àrbitres tenen els seus espais de capacitació en els tornejos que es realitzen a les diferents ciutats de país. Al seu torn, es manté contacte permanent amb el coordinador d'àrbitres de la Confederació Argentina de Futbol de Saló.
Aquí, i malgrat el meu poc temps a la federació, considero que s'estan fent bé les coses, i això ho demostren els grans àrbitres amb qui comparteixo els partits, a més de comptar amb capacitacions permanents. Sóc un convençut que sempre hi ha coses per millorar, i avui en dia, per exemple, la utilització de la tecnologia és molt important i s'hauria d'aprofitar per treure el marge d'error que sabem que sempre tindrà l'àrbitre.
Quins somnis espera poder complir en la llarga trajectòria que encara li queda pel davant?
Seguir aprenent, ja que mai deixem de capacitar-nos. Adaptar-me al grup de treball de la FCFS, adquirint noves eines. Per exemple, aprendre català crec que és molt important a l'hora de dialogar dins la pista amb els jugadors. I poder participar en alguna competició europea seria una gran experiència que m'agradaria viure.
Què li diria a un noi o noia sobre l'arbitratge i què li diria perquè també fos en el futur àrbitre de futbol sala?
En l’àmbit personal, l'arbitratge és una bella passió. Aquesta disciplina va formar la meva manera de ser, em va regalar amics i l'oportunitat de conèixer llocs meravellosos. Em va ensenyar a conviure amb moments no tan bonics, que amb el temps es van superant, encara que, sens dubte, els moments satisfactoris són molts més.
Tenir la possibilitat d'impartir justícia en un món tan injust, encara que sigui un partit de futbol sala, és una cosa única i un privilegi que tenim els àrbitres. No tots comencen en l'arbitratge esperant ser Pierluigi Collina, alguns comencen per seguir lligats a l'esport, altres per un tema econòmic, o perquè algun familiar era àrbitre. Però després, amb el córrer dels partits, se li va agafant el gust a aquesta professió que s'anirà transformant en un estil de vida, arribant al punt, de veritat us ho dic, que és molt difícil deixar-la.
Us deixem una entrevista amb Joan Ramón Bernardo Mañe, àrbitre amb una llarguíssima trajectòria i actual responsable de Formació i Capacitació del Comitè Tècnic d’Àrbitres de la FCFS.
Què li va fer dedicar-te a l'arbitratge del futbol sala, i expliqui'ns una miqueta la teva trajectòria.
Jo jugava a futbol sala amb la PB Foment Martinenc, i el cert és que era bastant fluixet. Un dia ens va venir a xiular un conegut i li vaig preguntar què havia de fer per ser àrbitre. I vaig decidir deixar la pilota i penjar-me el xiulet. La campanya 1985-86 vaig estar una temporada de jutge de taula, després d’àrbitre de base, una de juvenils i després a 3a Divisió Territorial. El 1991 es va formar la LNFS (Lliga Nacional de Futbol Sala) i en proposar-me de formar-ne part, vaig passar de xiular a 2a Divisió B Territorial a xiular a 1a Nacional B amb parella. La temporada següent ascendeixo a 1a Nacional A. L'any 1995 s'unifiquen la FCF i la LNFS. L'any 1997 vaig a Madrid a fer les proves de repesca per pujar a Divisió de Plata, l’actual 2a Divisió, de 12 parelles n’ascendien tres, i la meva parella, Enrique Sobrans, i jo van quedar els quarts. Des de llavors i fins que, per edat, ja no podia xiular a categoria nacional, vaig estar a la categoria de 1a A Nacional, amb diferents companys. Després vaig estar dos temporades a categoria especial, on em van assignar un jove amb molta projecció per ensenyar-li, aquest va arribar a Divisió de Plata. L'any 2007 deixo la FCF i entro a formar part de la FCFS, en un nou i prometedor projecte. Aquí segueixo amb les mateixes ganes i força que el primer dia, per poder fer una FCFS més gran i més forta.
Quines característiques considera que ha de tenir un àrbitre, o quin perfil creu que ha de tenir un noi o uns noia per projectar-se dins d'aquest món?
Primer de tot, l'àrbitre ha de ser un esportista, ser just, honest i sobre tot li ha d'agradar el món de l'arbitratge. Ha de tenir molt clar que nosaltres a les pistes sempre estem sols, sense ningú que ens recolzi, per això mentalment hem de ser molt forts i tenir la capacitat de resoldre molt ràpidament quina decisió prenen en cada situació del joc.
Pot dir-nos quin va ser el partit que més li va il·lusionar dirigir, o quina va ser la seva millor experiència arbitral?
Hi ha dos partits que em van fer molta il·lusió xiular. Un va ser un partit amistós, no recordo l'any, entre el FC Barcelona i el Sego Saragossa, ambdós de Divisió d'Honor, al Pavelló Nou de Santa Coloma de Gramenet; i l'altre fa ben poc, el partit final de la Lliga Nacional d'aquesta Federació entre el Bigues i Riells i el Padre Damián, amb més de 1.000 persones a les graderies.
De cara al seu futur com a àrbitre, quins objectius o metes té encara en ment?
Després de tants anys xiulant, segueixo gaudint en cadascun dels partits que dirigeixo, ja siguin de base com de la màxima categoria. Per mi, acabar els partits cansat i amb la samarreta suada és el més important. El més gratificant és que el final del partit ambdós equips et saludin, això no té preu. I de cara al futur, em faria molta il·lusió poder xiular un Mundial.
Actualment, dins de l'estructura del CTA, és al càrrec de la important tasca de cap de capacitació, de manera que és el responsable de la formació contínua dels àrbitres, així com és l’encarregat de rebre els nous àrbitres i formar-los tècnicament. Ens podria explicar la seva experiència, així com el seu dia a dia en el si de la FCFS?
És molt enriquidor poder formar tots els nois i noies que volen formar part d'aquesta ‘família’. I, a part de formar-los com a àrbitres, el més important és formar-los com a persones i poder ensenyar-los els valors. Al marge de formar els àrbitres novells, la meva feina és fer la formació continuada durant tota la temporada, tan presencialment com telemàticament, i fer els controls físics dels nostres àrbitres, tot això en coordinació amb el cap de Qualificació, José M. Vieitez, i sota la direcció del responsable del Comitè Tècnic d'Àrbitres, Jordi Jiménez.
Creu que l'actual gestió de la junta directiva de la FCFS és la correcta per al bon futur de l'arbitratge del futbol sala català?
Estem en el bon camí. En els darrers anys, el nivell dels nostres àrbitres ha pujat força. No podem abaixar la guàrdia i hem de seguir apostant -i força- per la formació i el seguiment dels nostres nois i noies.
Com encoratjaria un o una jove de 16 anys perquè s'incorporés a l'arbitratge del nostre esport?
Els hi diria que és una manera diferent de viure l'esport, i us puc assegurar que els bons moments viscuts guanyen -i de llarg- els no tan bons, i que l'arbitratge també ens dona moltes satisfaccions. I els hi recordaria que el futbol sala és un esport en alça, que els àrbitres també som esportistes i que ens hem de mantenir en forma entrenant durant la setmana per arribar en plenes condicions als partits del cap de setmana.