MAR VALDERRAMA, LA JUGADORA MÉS VETERANA DE LES LLIGUES DE LA FCFS: QUAN LA PASSIÓ PESA MOLT MÉS QUE L’EDAT

Amb un passat al futbol onze que va deixar enrere perquè “no em divertia”, es va integrar l’any passat al projecte femení del Club Futbol Sala Corbera, on ha recuperat la il·lusió per l’esport. S’enfronta amb jugadores molt més joves que els seus propis fills, però es veu amb ganes i capacitat de continuar mentre l’entrenador segueixi comptant amb ella.

Mar Valderrama, del Club Futbol Sala Corbera, és la jugadora més veterana de les lligues de la Federació Catalana de Futbol Sala. No direm l’edat, però sí que direm que té corda per a estona, almenys fins que el seu entrenador segueix comptant amb ella i “em vagi convocant”, com ella mateixa diu amb una rialla.

Repassant la trajectòria personal i esportiva de la Mar, es podria dir que és un cas de vocació tardana. La nostra protagonista va començar al futbol onze fa 16 anys. Aleshores ja era mare de dos fills, i va continuar jugant durant 8 anys, fins que, com ella mateixa admet, “vaig deixar de divertir-me”.

Aquella retirada va deixar pas a uns altres 8 anys d’inactivitat futbolística, una etapa en què la Mar va focalitzar la seva vida en els seus fills i en la seva feina de monitora de menjador infantil, posant-hi, això sí, la mateixa passió que quan es vesteix de curt.

Va ser al setembre de l’any passat quan es va assabentar del projecte de futbol sala femení que s’havia posat en marxa al CFS Corbera, amb un equip que fusionava joventut i experiència, amb gent de totes les edats, però que sobretot es basava en la il·lusió i en les ganes de passar-ho bé. Li van proposar afegir-s’hi, i va pensar: “Per què no?”. 

I dit i fet: gairebé “de rebot”, com ella mateixa explica, va aterrar al futbol sala, un esport en el qual mai no s’havia plantejar jugar, però la seva empenta, les seves ganes, el fet de ser una dona activa i amb inquietuds, la proposta il·lusionant del CFS Corbera i el fet que estava en una etapa de la seva vida més tranquil·la, la van empènyer a donar el pas.

Ara que va camí de completar la seva primera temporada en actiu al futbol sala, reconeix que es tracta d’un esport completament diferent al futbol onze. “Ha estat com començar de zero”, assenyala, perquè “tot i que en tenia una mica d’idea, el que sabia arran d’haver jugat a futbol onze em serveix de poc”, diu. Això no és un impediment a l’hora de gaudir al màxim d’aquesta experiència nova, tot el contrari, com tampoc ho és el fet d’haver de competir amb rivals molt més joves, la majoria més petites que els seus propis fills, el Marc (28 anys) i l'Oliver (20), per cert, tots dos vinculats també amb el món del futbol.

En qualsevol cas, tot l’esperona i és converteix en un al·licient per mirar de superar-se (“em motiva més”, diu ella), i desperta encara més la seva passió per l’esport i fins i tot el seu instint competitiu. Això queda ben clar quan comenta, mig en broma, que “tenint en compte com sóc, m’hauria agradat més que em fessin un reportatge per ser la jugadora més golejadora, i no la de més edat”. En qualsevol cas, es mostra agraïda perquè es reconegui l’esforç “doble” que significa per als esportistes més veterans el fet de seguir al peu del canó. 

Reconeixements al marge, la Mar Valderrama valora molt positivament tot allò que està vivint fins al moment a la Lliga Femenina de futbol sala, un campionat “força competitiu”, amb un bon funcionament a nivell d’organització i d’arbitratges, i amb un recolzament i una aposta pel futsal femení que és d’agrair. Una aposta que espera comptar per molts anys més amb la Mar Valderrama, de manera que només ens queda desitjar que el míster la continuï convocant.