Parlem amb Jéssica Romo, actual secretària i futura presidenta del CFS Corbera, un club que va ser creat l’any 2007.

La Jéssica, que és tot un referent dins el Baix Llobregat, ens donarà els detalls sobre l’actualitat del club i també les claus d’un nou projecte amb nois i noies amb diversitat funcional. També ens donarà el seu punt de vista sobre la crisi per la Covid-19 i les dificultats econòmiques i socials que, segons la seva opinió, patiran els clubs esportius arran de la mateixa.

Romo també parla de les seleccions catalanes, de la gestió federativa i defensa la figura de la dóna al món de l'esport. Per últim, agraeix als seus patrocinadors el seu suport al CF Corbera. 

Com creu que afectarà la pandèmia que patim a l'esport amateur?

La pandèmia ja ha afectat els clubs, nosaltres entre ells, ja que si a nivell econòmic ja es prou difícil tirar endavant un club, en unes circumstàncies com les que estem vivint encara ho és més. La situació és d’incertesa, i per tant no sabem fins a quin punt ens afectarà finalment per tornar a estar al 100%, sobretot a nivell esportiu i emocional dels jugadors.

Està d'acord amb l’opció escollida per donar per finalitzades les competicions d’aquesta temporada? És a dir, ascensos sí, descensos no i proclamar campions a tots aquells que van acabar la primera volta en primera posició.

Crec que sí, la decisió presa en quant a la finalització de les competicions ha estat la correcta per no perjudicar ningú. L'entenc com una decisió molt encertada, i tots hem d'acceptar que ha de ser així, ja que no era fàcil de prendre-la.

Ens pot explicar a grans trets la trajectòria del seu club?

El CFS Corbera és un club relativament jove, va ser fundat a l'any 2007 pel nostre director esportiu, David Martínez Soler. Vam començar amb dos equips i en pocs anys vam anar creixent. 

Sempre hem tingut molt clar quina és la nostra filosofia de club i de l’escola, que és fer esport i inculcar als nostres joves els autèntics valors de l’esport pel damunt de la competició i la competitivitat. Al principi jugàvem al Consell Escolar, després vam federar algun equip i, de mica en mica, els hem federat a tots, excepte al benjamí, perquè la filosofia del club és una mica primer és el fer esport i que els nostres nens i nenes aprenguin què és un esport d’equip, i després ja competirem. 

Sobretot intentem que això sigui una diversió i que els nostres nens, nenes i adolescents gaudeixin del temps lliure que hi dediquen, perquè ja tenen prou obligacions als col·legis, instituts i universitats, de manera que volem que, quan arribin als entrenaments, no trobin una disciplina fèrria. Intentem que tot sigui un joc, que sigui amè, esdevenir una família i, per sobre de tot, que hi hagi els sentiments. El temps de lleure és molt important, i el que cadascú faci en aquest temps ha de ser alguna activitat que l'ompli i li agradi. 

Així doncs, el nostre director esportiu, el David, va començar a treballar, i quan vaig conèixer la filosofia del club, em va agradar, vaig decidir formar part del projecte i posteriorment vaig decidir mantenir-la, posar-la en valor i treballar molt, perquè crec en aquest projecte que va començar el David i crec que ho estem fent bé. Gran part dels nostres entrenadors són joves que han crescut a l’escola del nostre club, que han aprés aquesta filosofia i que, per tant, durant els entrenaments eduquen els jugadors i jugadores amb els mateixos valors que van rebre ells quan eren petits. És, doncs, tot un procés d'evolució.

Esportivament també hem tingut una bona trajectòria, encara que som un club relativament jove. Hem aconseguit alguns campionats femenins a la FCF. També hem aconseguit campionats femenins i masculins, de cadets de Lliga i Copa a la FCFS. En conseqüència, doncs, te n’adones que esportivament s’està fent bona feina. Estem aconseguint uns bons resultats esportius, no oblidant els nostres principis com a club. Tot plegat, una bonica història.

Quins nous reptes de futur té ara el CFS Corbera?

Doncs ara estem molt il·lusionats amb un nou projecte que vam començar la darrera temporada i que ens està donant moltes alegries. Temin un equip de diversitat funcional amb joves de la nostra zona que no tenien cap opció esportiva. Els hem donat l'oportunitat de jugar a futbol sala, perquè ells tenen dret a jugar i a gaudir del nostre esport. Tenim ara mateix un equip amb deu nois i una noia i estan supercontents i motivats. Ha estat, i ho és a diari, una experiència molt bonica. Un dels nostres entrenadors, a part d’ésser monitor de futbol sala, és també educador social. Amb ell hem gaudit de poder tirar endavant aquest projecte. Animo a tothom a treballar en aquest sentit, ja que és molt gratificant i els joves s'ho mereixen. Ho valoren i gaudeixen moltíssim. 

I pel que fa a projectes esportius a nivell federat, doncs sobretot el femení. Seguim fomentant el futbol sala femení, i el fem créixer motivant les nostres nenes més petites i en general el projecte. Es tracta de continuar endavant amb les mateixes ganes i amb la mateixa il·lusió.

Com aconsegueixen tenir equips en totes les categories de base?

Doncs imagino que tenim equips en totes les categories perquè oferim una opció diferent. Segur que és per la forma de treballar. Corbera és un poble petit i el boca-orella funciona i, qui ens coneix, sap com treballem i busca que allò que nosaltres oferim. Qui prova amb nosaltres, es queda al club. Això és molt important en un poble petit com Corbera.

També vull donar les gràcies molt especialment als nostres patrocinadors, que són una part essencial del club. Vull reconèixer el suport de Transportes Soria, que va permetre la renovació de l’equipament esportiu de tots els nostres jugadores i jugadores. Igualment, agraeixo el seu suport als nostres actuals patrocinadors: Autocorb, Fusteria Pere Pau, Ferreteria Esteve i Bar Avenida II. Sobretot, moltes gràcies per fer-ho possible.

L’equip sènior ha quedat campió del la categoria 2a Nacional, i per tant aconsegueix l’ascens a la màxima categoria de la FCFS. El fet de poder arribar a disputar competicions europees, què suposa per als jugadors?

El nostre primer equip es va formar fa gairebé poc, porta tres anys a la competició, ja que abans no teníem equips sèniors. Ens trobàvem que, quan acabàvem els nostres jugadors a la categoria juvenil, no els hi podíem oferir una sortida esportiva. Per aquesta raó, vam crear l’equip sènior, per donar continuïtat als nostres juvenils, una vegada deixaven per edat aquesta categoria. El sènior format per jugadors del club de tota la vida. De fet, un dels requisits per accedir al nostre equip sènior és haver-se format al club, amb el que són nois que han crescut aquí. El fet d’arribar fins aquí i jugar a la màxima categoria, està essent per a ells una experiència espectacular. Estan encantats, súpermotivats, i això de jugar a nivell europeu és un al·licient molt gran per a un grup de nois que porten molts anys jugant junts. Van a per totes.

Pel que fa a les seleccions catalanes, tant a nivell estatal amb la participació als Campionats de Seleccions Autonòmiques, com a nivell internacional amb la participació de Catalunya en Europeus i Mundials, quina consideració li mereix? Creu que suposa una motivació extra per als jugadors i per als clubs que els formen?

Les seleccions catalanes suposen una motivació extra per als nostres joves, que s'ho prenen amb molta il·lusió i amb moltes ganes. Crec que és una gran sortida, molt treballada. Jo he tingut la sort de tenir jugadors al Mundial sub 13 i va ser una experiència molt bonica. I a nivell organitzatiu va ser fantàstic. El seleccionador va tractar els nens molt bé i aquesta experiència els dona alè per continuar. Crec que el departament de seleccions ha de continuar treballant per què és molt important. És com tot a la vida: quan ens esforcem, ens agrada arribar lluny, i esportivament, és el camí.

La passada temporada, la Selecció absoluta va disputar a Corbera un partit preparatori per al Mundial d’Argentina, amb un gran seguiment. Després de l’experiència viscuda, els agradaria que la Selecció tornés a jugar al seu pavelló?

El partit que va enfrontar la nostra Selecció davant el club colombià Caciques del Quindío va ser una experiència molt agradable. Repetiríem sense pensar-ho dues vegades. Sempre que puguem i tinguem la disponibilitat del nostre pavelló, estem disposats a col·laborar amb la FCFS. Va suposar un moment de trobada molt bonic, vam fer molts amics a Colòmbia. Per a nosaltres, que som un club petit, va suposar un fet important. Agraeixo a la FCFS que pensés en el poble de Corbera i en el nostre club per apropar-nos la nostra Selecció amb un partit internacional. Pel nostre club va ser molt positiu a tots els nivells.

La FCFS està portant a terme la campanya FUTSALFEM. Què li sembla que la FCFS recolzi el futbol sala femení amb campanyes com aquesta? Espera que el seu club pugui aportar jugadores per al proper Mundial Femení 2021?

FUTSALFEM? Sempre. S’han de fer campanyes, valorar-les, recolzar-les, gaudir-les. És molt important fer costat a les noies activament. Jo, sempre que tinc l'oportunitat, acompanyo les meves jugadores on hagin de jugar. Ara mateix, tenim quatre jugadores convocades per als entrenament de la Selecció i estan il·lusionadíssimes. Per elles és un somni formar part de la Selecció, ja que són molt joves. Si arribessin a ser convocades per al Mundial femení de 2021 seria un somni fet realitat.

Després de dos anys a la FCFS, que li ha semblat la gestió de l'actual junta directiva de la FCFS i el servei que s'ofereix als clubs?

El CFS Corbera és un club que porta poc temps a la FCFS, però la rebuda que hem tingut per part de la junta directiva, presidida pel Dani Vives, ha estat allò que anàvem buscant. Buscàvem un bon tracte humà, buscàvem persones i sentir-nos recolzats i en família, i la veritat és que en aquest ho hem trobat i en gaudim. La gestió evidentment pot millorar-se, però també pot ser molt pitjor. Mentre es facin les coses amb transparència, afecte i humanitat, cal valorar-les, ja que els clubs fem una feina voluntària al nostre temps lliure i sabem el que costa i el que és gestionar qualsevol entitat esportiva. 

En general, doncs, s'ha de ficar en una balança i valorar-ho. Després de la meva anterior experiència, valoro molt el tracte humà. El fet de trucar per telèfon i que, quan te l’agafin, trobis una persona al darrere que et respongui i que t’ajudi. Per al nostre club és molt important.

Què en pensa del fet que cada cop trobem més dones al capdavant de projectes esportius? Creu que encara queda feina pendent o que la figura de la dona al món de l’esport ja està consolidada?

La figura de la dóna al món esportiu està cada cop més normalitzada. Encara, però, queda molt per fer, i cal creure en les persones independentment de que siguin homes o dones. Ambdues poden ser igual d’importants i de capacitades per parlar d’esports, en aquest cas de futbol sala. Jo porto sis anys a la junta directiva del meu club. Estic molt contenta. La veritat és que mai m'han fet sentir malament per ser dóna, i si ho ha fet algú, no li dono cap importància. Al principi, suposo que, com tothom, pots trobar-te una miqueta perduda, però és qüestió de ganes i de creure en una mateixa. Crec que encara falta consolidar aquesta realitat i que acabi sent totalment normal i no cridi l'atenció que una dona pugui encapçalar qualsevol club de qualsevol esport. Crec que homes i dones estem totalment capacitats per afrontar aquest món, i a mi particularment m'agrada molt la feina que desenvolupo i n'estic molt satisfeta. Jo, com a dona al capdavant del meu club, valoro molt aquesta experiència. 

Parlem amb José Luis Pico, president del FS Montsant, un apassionat del futbol sala que és al capdavant d'un club de barri barceloní del districte de Nou Barris amb 37 anys d'història.

El Pico, com així el coneix tothom, analitza la situació actual dels clubs davant la crisi generada per la Covid-19. També ens explica la història del seu club tot recordant els millors moments i la feina que ha tingut per gaudir d'un nou pavelló totalment equipat. Per últim, fa un repàs a l'actualitat del futbol sala a nivell federatiu i ens explica la difícil tasca de la figura del president.

Com creu que afectarà la Covid-19 al món de l’esport?

Ho veig amb molta preocupació, com a club modest de barri que som. Suposo que aquesta preocupació també la tindran la majoria de clubs de Catalunya i de tot l'Estat. 

També em preocupa quan es podran reprendre les competicions de la propera temporada, que calculo que serà al setembre o octubre, i si existirà per part de les federacions algun tipus d’ajut en quan al pagament de les llicències i altres despeses. També els ajuts dels ajuntaments i la Generalitat de Catalunya per poder tirar endavant enfront d'aquesta crisi social que ha comportat que molts pares es quedin sense feina i que això pugui dificultar que els seus fills continuïn amb les activitats extraescolars esportives, que personalment trobo essencials. 

També estem pendents de rebre les subvencions atorgades, ja que encara no ens han arribat. L’altre dia vam tenir una reunió telemàtica amb el secretari general de l’Esport de la Generalitat, Gerard Figueras i ens va comunicar que davant d’aquesta crisi, havien previst unes partides econòmiques que encara no sabem quan arribaran. 

Al meu club, mai cap nen o nena s'ha quedat sense jugar per motius econòmics, sempre hem buscat solucions de tot tipus. Per això m'agradaria que es tingués en compte que tots junts afrontarem una crisi econòmica molt important i, per tant, ens han d’ajudar als clubs per tirar endavant tots plegats.

Expliqui'ns la trajectòria del seu club des de la seva fundació, així com el nombre de federats que hi han passat i aquells moments que més recordi i que vulgui destacar.

La Montsant es va crear l’any 1983 al barri del Turó de la Peira i Nou Barris, amb l'idea de començar una nova activitat esportiva per als joves, molts d’ells immersos en una situació social difícil i complicada. 

En primer lloc, vam crear un equip de categoria juvenil que participava a la lliga dels Consells de barri, competició organitzada pel CEEB i que en aquells anys es disputava per barris. Poc després vam aconseguir formar un nou equip, de categoria aleví. 

El nostre és un club social a les categories inferiors, on no es prioritza la qualitat esportiva, sinó que el més important és que els nois i noies puguin gaudir d’una activitat lúdica, cultural i esportiva. 

Actualment tenim 17 equips, i anys enrere pràcticament sempre n’hem tingut entre 8 i 12. La Montsant és un club totalment social on celebrem moltes més activitats que les esportives. Celebrem la Cavalcada de Reis al Nadal, el Carnestoltes, fem un quiosc per Sant Jordi per captar fons, i el dia de Cap d’Any també fem una festa en un local cedit per l'Ajuntament. És per això que la Montsant és un símbol al barri del Turó de la Peira al districte de Nou Barris, i no només a nivell esportiu.

Un dels moments que jo recordo molt especialment és quan vam assolir l'ascens amb l’equip juvenil a categories nacionals, o quan vam aconseguir amb el primer equip l’ascens a la 2a Divisió B estatal, on fèiem desplaçaments a les illes Balears o a València. 

Per a nosaltres, la sortida que la Federació Catalana de Futbol Sala dóna als seus clubs a nivell europeu també ha estat fonamental per haver gaudit com a club, amb viatges a Brussel·les i a Itàlia. Cal recordar que el nostre és un club modest on tothom paga la seva quota i, per tant, el fet de poder viatjar a l’estranger amb la samarreta del teu club és una experiència immillorable. 

Ens consta que ha lluitat molt per tenir un pavelló al barri. Què significa per vostès disposar, després de tants anys, de les noves instal·lacions que ara gaudeixen?

La Montsant sempre s’ha caracteritzat per les seves mancances en quant a instal·lacions. Dels 37 anys que té el club, 36 hem estat jugant en un pista descoberta, amb totes les incomoditats que això comporta: problemes d’il·luminació, d’humitat, pluja,… El primer equip sempre ha entrenat en condicions precàries, però hem pogut sobreviure a tots aquests entrebancs. 

Sí que és cert que la família de la Montsant troba a faltar la pista de tota la vida, aquella per on han passat infinitat de joves, adolescents i adults, ja que aquella pista va complir amb una veritable i necessària acció social al barri del Turó de la Peira. 

Però desprès d’insistir i insistir durant molts anys, un i altre cop, i havent mantingut nombroses reunions amb diferents governs de l’Ajuntament de Barcelona, vam aconseguir que, allà on hi havia la piscina, es planifiqués una solució al respecte. Vam aconseguir al juny del darrer any que es s'inaugurés un pavelló totalment condicionat amb totes les prestacions possibles. Tant nosaltres com el Club Natació Atlètic Barceloneta ens vam presentar a la gestió del mateix, però finalment no se’ns va concedir la gestió, però vam aconseguir un acord molt satisfactori amb l’Ajuntament i el districte de Nou Barris, i a la Montsant se la considera usuari preferent. 

Vull deixar clar que, per part de la direcció del pavelló, hem tingut les majors facilitats. Suposo que la gestora de la instal·lació sabia el que significava per a nosaltres i per al barri el nou pavelló, tant a nivell emocional com a nivell  social. Vull donar les gràcies a David, el seu director, i a tot el personal de manteniment per totes les facilitats que ens trobem en el dia a dia. Ens han cedit un espai on nosaltres rebem a la gent, en un despatx. Gaudim de la disponibilitat dels vestidors. També hi ha una sala de reunions que, sol·licitant-la, sempre està a la nostra disposició per informar els pares i jugadors, ja que a l’antiga pista no teníem cap lloc habilitat, i a més gaudim de 32 hores setmanals al pavelló i podem cobrir les necessitats del club.

Com veu la realitat del nostre esport? Que li sembla que hi hagin dues federacions a Catalunya on es practiqui el mateix esport? Pensa que haurien d’unir-se en un futur? Troba normal l’existència de dues federacions? Com veu el futur federatiu del nostre esport?

El fet que hi hagin dues federacions on es juga al mateix esport és, sense dubte, un tema peculiar i singular. És difícil d'entendre. Existeix la FCF, on el futbol sala ha estat històricament el germà petit del futbol 11, ja que no es destinaven els esforços i els ajuts de la mateixa manera. Actualment, el futbol sala a la FCF, que depèn de la RFEF, va guanyant-se el seu propi espai en el si de la FCF i s’han rebut subvencions que han suposat un veritable alleujament econòmic que ha anat molt bé. Per la seva part, la FCFS ens ha ofert i ens facilita a clubs modestos com el nostre la possibilitat de participar en competicions europees. Per mi suposa, com a president i màxim responsable de la Montsant, un orgull el fet de poder tenir aquesta possibilitat de participar contra clubs de la Segona Divisió d'Itàlia, o el Dinamo de Moscou. Aquesta possibilitat no és a l’abast de tothom i me’n sento molt orgullós. Hem anat a França, a Bèlgica i a Itàlia, i vam viure una experiència genial i esperem seguir gaudint-la. 

Crec que ambdues federacions haurien d’unir-se i hi haurien de participar persones d’ambdós estaments, deixant de costat les diferències que puguin tenir i altres discrepàncies amb l’objectiu comú de millorar el futbol sala català. Directius de les dues federacions haurien d’asseure’s, parlar i buscar el millor acord possible per al nostre esport.

Un futur del nostre esport que, ara per ara, és complicat. Ja veurem com en sortirem, d’aquesta crisi sanitària i econòmica, i també emocional. Suposo que com tots els esports, ens hem d’adonar del fet que existeixen molts clubs modestos i de barri que, sense l’ajut i el recolzament econòmic, hauran de desaparèixer. Hem de mentalitzar els directius i els polítics que l’esport és una eina d’unió i cohesió molt important i que és vital en l’actual societat. No vull imaginar un nen que no pot fer esport degut a que els seus pares han perdut la feina i no poden fer front a les quotes esportives. Què li diem al nen o nena que no pot fer esport? És important que els polítics i directius reflexionin sobre el tema, ja que molts clubs som un element social, esportiu i emocional, més enllà del que pugui pensar la gent.

Com valora la gestió de la junta directiva de la FCFS, encapçalada pel seu president Dani Vives en els darrers quatre anys?

La gestió a la FCFS sempre ha estat complicada. La FCFS ve de vàries incidències greus en els darrers anys, quan el senyor Zamora n'era el president, fa 13 anys concretament. La gestió actual es por considerar bona, dolenta o regular, això evidentment seria el més fàcil. Jo crec que travessa una situació difícil i complicada. 

Desconec si arribarà el moment en què la FCF i la FCFS es puguin fusionar pel bé del nostre esport. Potser seria el millor. Però el que sí que demanaria a l’actual directiva, com als que van ser-hi, com als que vulguin entrar, és que s'uneixin dins de la FCFS. Que deixin al marge els seus ideals polítics i partidistes, de lluites de poder. El més important és que tothom que vulgui ajudar i involucrar-se en el si de la FCFS pugui integrar-s’hi, deixant de banda les possibles discrepàncies, i s’arribi a un acord pel futur de la FCFS. 

Al principi, amb el Dani Vives vaig tenir algunes discrepàncies, però després de vàries reunions mantingudes amb ell -i que consti que jo no faig la pilota a ningú-, reconec que el seu paper al capdavant és difícil  en quant al nombre de clubs i d’ingressos, fet que dificulta molt la gestió. Tot passa per unir les dues federacions, tema difícil, i en el seu defecte el millor seria que tothom que s’estima a la FCFS anés en la mateixa direcció i tothom aportés el seu gra de sorra per tal que la Federació continués creixent de cara al futur. 

La feina d’un president és prendre decisions. Jo també sóc president, i de vegades encerto i de vegades m’equivoco, però és la meva responsabilitat.